Tots creiem que les empreses fabriquen coses. Articles que ens són (més o menys) útils per a nosaltres, i que per tant, comprem.
La Naomi Klein, però, m'ha fet veure que realment, quan vaig al Zara a comprar-me uns pantalons, o em compro una coca-cola al supermercat, o busco un accessori pel meu Nokia, no estic comprant articles fabricats per aquestes empreses, perquè aquestes empreses no fabriquen objectes. Només fabriquen marques, o millor dit, la idea que tenim de les marques.
Deixaré que la Naomi ho expliqui millor:
" - Empresas del tipo Nike y Microsoft, y más tarde Tommy Hilfiger, plantearon la osada tesis de que la producción de bienes sólo es un aspecto secundario de sus operaciones.
- Gracias a las victorias logradas en la liberalización del comercio y las reformas laborales, [las empresas] estaban en condiciones de fabricar sus productos por medio de contratistas, muchos de ellos extranjeros. Lo principal que producían estas empresas no eran cosas, sino imágenes de sus marcas.
- La [empresa] que menos cosas posee, la que tiene la menor lista de empleados y produce las imágenes más potentes, y no productos, es la que gana.
- Muchos de los fabricantes más conocidos de hoy en día ya no producen ni publicitan productos, sino que los compran y les ponen su marca."
De bones a primeres, aquestes frases potser no ens expliquen res de nou. Tots sabem que algunes empreses de roba tenen les fàbriques en països subdesenvolupats que no tenen polítiques de protecció de treballadors, i que, per tant, poden aprofitar-se d'aquests col·lectius per tal que el producte surti més rentable.
La qüestió en la que em vull centrar, el plantejament que ha estat nou per a mi, és el paper que juguem nosaltres com a consumidors. El fet que les principals empreses, les més visibles, es dediquin senzillament a donar-nos la idea d'una marca, em fa pensar dues coses: en l'efecte que tot això té en mi i en l'efecte que tinc en tot això:
De bones a primeres, aquestes frases potser no ens expliquen res de nou. Tots sabem que algunes empreses de roba tenen les fàbriques en països subdesenvolupats que no tenen polítiques de protecció de treballadors, i que, per tant, poden aprofitar-se d'aquests col·lectius per tal que el producte surti més rentable.
La qüestió en la que em vull centrar, el plantejament que ha estat nou per a mi, és el paper que juguem nosaltres com a consumidors. El fet que les principals empreses, les més visibles, es dediquin senzillament a donar-nos la idea d'una marca, em fa pensar dues coses: en l'efecte que tot això té en mi i en l'efecte que tinc en tot això:
D'una banda, puc entendre millor l'objectiu que persegueix la publicitat que apareix en molts (masses) moments de la nostra vida, l'efecte que es busca sobre nosaltres. Resulta que l'anunci de la marca A que veig, no vol que jo compri un producte d'aquella marca, sinó que inconscientment li atribueixi una idea, uns valors a aquesta marca (per exemple, la llibertat, la joventut...) que no tenen perquè tenir cap relació amb la realitat que s'amaga darrere la imatge de la marca. Malgrat això, quan hagi d'escollir entre un producte d'aquella marca i un dels seus competidors, escolliré el producte d'aquella marca.
Però ara en sóc conscient. I si vull, puc evitar-ho. Puc deixar de ser un "consumidor inconscient" (a tots ens passa, que comprem els productes d'una marca sense saber ben bé perquè). Ara, en canvi, puc escollir què compro, i per tant, a qui dono els meus diners. I així, les meves accions poden tenir més sentit, poden treballar en direcció al món que m'agradaria arribar a aconseguir.
(m'agradaria puntualitzar que no totes les empreses funcionen amb aquest model. Però ens podem fer una idea de quines sí, oi?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada