La pel·lícula explica la problemàtica dels residus nuclears de les plantes energètiques, des d'un punt de vista de la seva gestió al futur. Resulta que els residus radioactius que generem per obtenir energia nuclear perden la seva radioactivitat (deixen de ser perillosos) en 100.000 anys. Si tenim en compte que la humanitat va començar a construir piràmides fa tant sols 5.000 anys, ens podem fer una idea de la durada de 100.000 anys: és gairebé l'eternitat.
Avui en dia, els residus es desen en piscines d'aigua, però és un emmagatzemament costós i ineficaç, perquè cal un manteniment molt curós i constant. Per això, han ideat un nou sistema d'emmagatzemament que servís durant 100.000 anys: enterrar-lo 5 km sota terra. En pensar quines propietats havia de tenir aquest dipòsit, es va veure que havia de ser autosuficient i no necessitar cap tipus de manteniment, ja que ningú sabia què podria passar durant aquests 100.000 anys. S'especulava que podria extingir-se la humanitat, i convindria que la resta de fauna i flora terrestre (si en quedava) pogués sobreviure en un entorn lliure de radiacions. També podia ser que la humanitat trobés la forma de sobreviure i seguís vivint a la Terra. En aquest cas, si es foradés cap el dipòsit es detectaria la radiació i no es profanaria, mantenint la radiació sota terra. Però també podia succeir que la humanitat fes un retrocés en el nivell de ciència i tecnologia que no permetés als habitants del futur detectar la radiactivitat del lloc. Llavors, obririen el dipòsit i s'escamparia el verí invisible.
Podria passar, perquè d'aquí a "l'eternitat" que suposen 100.000 anys, pot succeir qualsevol cosa, i és impossible predir-ho.
La qüestió central era com s'havia de gestionar la informació sobre el dipòsit radiactiu etern per tal de mantenir-se tancat per "tota l'eternitat". Com que no se sap què pot passar, ha de ser un dipòsit tancat i segur per a totes les opcions de móns futurs possibles. Podria ésser que la humanitat perdés el record del dipòsit, i només recordés que hi ha quelcom allí baix. En aquest cas, per la naturalesa curiosa de l'home, si no se l'advertís amb suficient claredat obriria el dipòsit (amb conseqüències nefastes per la Terra). D'altra banda, es podria intentar de mantenir la localització i existència del dipòsit el més secret possible, de manera que es reduirïen les opcions d'una obertura posterior. És una opció, però ningú està segur que no s'hagi de tornar al dipòsit d'aquí a uns anys, per retocar/assegurar/comprovar que no hi ha fuites ni inestabilitats. Si, per contra, s'intentés avisar de totes les maneres possibles als habitants del futur, s'hauria de fer d'una forma plou clara que fos capaç de trascendir a les inclemències del temps i a les evolucions del llenguatge. Es podria escriure en molts llenguatges diferents sobre la pedra, talment com si es tractés d'una biblioteca de pedra, però ningú pot assegurar que en un futur fos possible desxifrar-ho; i llavors s'incitaria als humans a excavar per investigar què hi troben. Potser també es podria intentar de transmetre la idea de perill, radiactivitat i similars, en forma d'imatges o símbols (ja que evolucionen menys que els idiomes); però si aquests no fossin prou clars amb el pas del temps, tornaríem al mateix perill.
Es tracta d'un debat amb tota la pinta de la ciència ficció, però és real. Nosaltres mateixos hem creat el problema dels residus nuclears, de manera que la supervivència de la Terra depèn de l'espècie humana si no som capaços d'idear un sistema per emmagatzemar matèria radiactiva que no depengui de la intervenció de la ciència i tecnologia actuals.
Però... podem assegurar que el nivell de la ciència (i com a conseqüència, de la tecnologia) actuals creixerà sense aturador? O arribarem a una època d'estancament? I podria succeir que, inevitablement, la humanitat assolís un màxim de coneixement científic i després retrocedís fins a tornar a un símil de l'edat de pedra?
Si mirem com ha evolucionat la ciència al llarg de la història de la humanitat, veurem de seguida que els avenços han estat cada cop més ràpids. Bé, s'hauria de fer un anàlisi un xic més acurat per saber si en l'últim segle hem mantingut aquesta tendència a l'alça o el nombre d'avenços per unitat de temps s'ha estancat. Però en qualsevol cas, em sembla evident que, malgrat que augmenti el nombre de persones, arribarà un moment que la quantitat d'humans no serà suficient per aprendre tot allò que es conegui. Encara que els nens comencin a aprendre abans, i continuïn aprenent fins molt més tard, aquest punt arribarà. I llavors, la nova generació sabrà menys que l'anterior. I per tant, no podrà transmetre els mateixos coneixements a la següent, que li succeirà el mateix amb la següent. Però... on s'aturarà aquest procés de retrocés? Què mantindrem, del que tenim? Fins on mantindrem?
www.intoeternitythemovie.com
