les tres R

Està molt de moda la paraula "Reciclar". La majoria intentem reciclar (amb més o menys encert) a casa. A més, tota aquella notícia, tríptic o propaganda que dugui aquesta paraula, és sinònim d'ecològic o (com dirien en anglès) eco-friendly. I queda bé.

Però en realitat, Reciclar és només una de les tres maneres que tenim de reduir els residus que generem. I de fet, és la última opció, la "últim recurs". Aquestes tres maneres es recorden amb la norma de les 3 R: Reduir, Reciclar i Reutilitzar.

Reduir consisteix en evitar generar residus. És la R més efectiva de les tres: si vols reduir els residus, directament no els creïs. Perquè em cal, quan vaig a comprar un tub de pasta de dents, la caixa de cartró en què em ve embolicat?

Reutilitzar és una molt bona opció, també. En trobem exemples en les festes en què ens serveixen la beguda en un vas de plàstic dur per poder-lo reomplir, o quan reparem una avaria de l'ordinador enlloc de comprar-ne un altre.

Però només Reciclar està en boca de tots. No sé perquè, la única paraula que està de moda és reciclar.

O potser sí que sé el perquè. Potser puc sospitar que les institucions han apostat pel reciclatge, però no per l'ecologia: Potser les inversions en reciclatge no han sortit de la intenció de ser menys nocius pel medi ambient, i per això ningú es preocupa del que realment importa, que és la reducció dels residus. I per això ens reparteixen bosses on col·locar el vidre, envasos i paper a les nostres cuines, i veiem anuncis per la tele on surt que reciclem, però no apareix cap pòster, fulletó informatiu ni iniciativa política per fer entendre a la població què signifiquen les 3 R i com les podem aplicar a casa nostra.

Però jo ara me n'he anat per les branques. El que volia dir és que, ja sigui per A o per B, no som conscients que la millora del medi ambient passa per aquestes meravelloses 3 R. Les 3, com en un pack. I que sense aquest context, reciclar perd part del seu sentit. Algú hi veu una paradoxa, en una persona llençant una pila de fulls impresos per una cara i exclamant: "mireu que ecològic que sóc, estic reciclant el paper!" ?

comprar-se unes Converse, usar un Apple, tenir un Mercedes

Endinsem-nos una mica en el funcionament del sistema econòmic actual.
Tots creiem que les empreses fabriquen coses. Articles que ens són (més o menys) útils per a nosaltres, i que per tant, comprem.
La Naomi Klein, però, m'ha fet veure que realment, quan vaig al Zara a comprar-me uns pantalons, o em compro una coca-cola al supermercat, o busco un accessori pel meu Nokia, no estic comprant articles fabricats per aquestes empreses, perquè aquestes empreses no fabriquen objectes. Només fabriquen marques, o millor dit, la idea que tenim de les marques.

Deixaré que la Naomi ho expliqui millor:

" - Empresas del tipo Nike y Microsoft, y más tarde Tommy Hilfiger, plantearon la osada tesis de que la producción de bienes sólo es un aspecto secundario de sus operaciones.

- Gracias a las victorias logradas en la liberalización del comercio y las reformas laborales, [las empresas] estaban en condiciones de fabricar sus productos por medio de contratistas, muchos de ellos extranjeros. Lo principal que producían estas empresas no eran cosas, sino imágenes de sus marcas.

- La [empresa] que menos cosas posee, la que tiene la menor lista de empleados y produce las imágenes más potentes, y no productos, es la que gana.

- Muchos de los fabricantes más conocidos de hoy en día ya no producen ni publicitan productos, sino que los compran y les ponen su marca."

De bones a primeres, aquestes frases potser no ens expliquen res de nou. Tots sabem que algunes empreses de roba tenen les fàbriques en països subdesenvolupats que no tenen polítiques de protecció de treballadors, i que, per tant, poden aprofitar-se d'aquests col·lectius per tal que el producte surti més rentable.

La qüestió en la que em vull centrar, el plantejament que ha estat nou per a mi, és el paper que juguem nosaltres com a consumidors. El fet que les principals empreses, les més visibles, es dediquin senzillament a donar-nos la idea d'una marca, em fa pensar dues coses: en l'efecte que tot això té en mi i en l'efecte que tinc en tot això:

D'una banda, puc entendre millor l'objectiu que persegueix la publicitat que apareix en molts (masses) moments de la nostra vida, l'efecte que es busca sobre nosaltres. Resulta que l'anunci de la marca A que veig, no vol que jo compri un producte d'aquella marca, sinó que inconscientment li atribueixi una idea, uns valors a aquesta marca (per exemple, la llibertat, la joventut...) que no tenen perquè tenir cap relació amb la realitat que s'amaga darrere la imatge de la marca. Malgrat això, quan hagi d'escollir entre un producte d'aquella marca i un dels seus competidors, escolliré el producte d'aquella marca.

Però ara en sóc conscient. I si vull, puc evitar-ho. Puc deixar de ser un "consumidor inconscient" (a tots ens passa, que comprem els productes d'una marca sense saber ben bé perquè). Ara, en canvi, puc escollir què compro, i per tant, a qui dono els meus diners. I així, les meves accions poden tenir més sentit, poden treballar en direcció al món que m'agradaria arribar a aconseguir.

(m'agradaria puntualitzar que no totes les empreses funcionen amb aquest model. Però ens podem fer una idea de quines sí, oi?)